Deutes simbòlics

Cada diumenge toca anar a dinar a casa els pares i és molt avorrit però ningú s'atreveix a deixar-hi d'anar? Has hagut de fer-te càrrec d'un amic recent separat i ha acabat sent un problema per la teva família? Moltes vegades ens sentim "responsables" dels nostres pares, amics, germans... i ens acabem imposant obligacions i missions que ens enverinen la vida quan ningú ens ha demanat que fem res...


Segons Freud, s’anomenen deutes inconscients que ens fan tenir la sensació que tenim un deute amb els altres. Guillermo Kozaméh ho explica així: l’ésser humà sap que no és un producte del no res i que el seu origen és degut a un altre. Aquesta relació estableix un deute simbòlic i no tangible materialment. En la nostra cultura fa referència als pares que ens van donar la vida.: si aquests han mantingut un vincle normal d’entrega al seus fills i demanen gratitud, és normal que existeixi per part nostre, com a fills, una renuncia o acceptar situacions que no corresponen amb els nostres desitjos. Qui no ha sentit la frase de: “amb el que m’he sacrificat per tu...”

Dir dels pares o dels amics “no puc abandonar-lo, em necessita” és sotmetre’s a la il·lusió infantil que els podrem salvar, que sense nosaltres no podran seguir endavant. És com si preferíssim sacrificar-nos a viure sota el pes de la culpa. “no vaig estar allà quan em necessitava”, “crec que l’he decepcionat”,... En totes aquestes angoixes s’amaga la por a deixar de ser estimats.

Eduardo Roselló comenta que “vivim en una civilització amb una gran quantitat de culpa. Podem fixar-nos amb el mite del “pecat original” que il·lustra la culpa amb la que ens socialitzem des que naixem. Crec que aquesta sensació de deure alguna cosa als altres, al marge del que hi hagi de cert en aquest deute, és fruit d’aquesta idea irracional que se’ns ha repetit des de petits per a fomentar-nos més culpa.”

La importància d’aprendre a dir no
La manera de sortir d’aquest cercle infernal és establint relacions més sanes amb els altres. “posar-se a buscar un culpable suposa una pèrdua de temps i és una manera de seguir potenciant i reforçant el joc de la culpa. Del que hem de prendre consciència és que es pot sortir d’aquest cercle aprenent a dir no. Encara que les primeres vegades ens dolgui, veurem com mica en mica es va fent més senzill. I aprendre, per un altre costat, a desmuntar les nostres creences irracionals preguntant-nos: “de veritat li dec això?”, “Sóc tan mala persona com em volen fer creure?”?” (E.Roselló)

Viure segons el nostre desig obliga a tancar portes, a deixar de banda relacions que s’han empobrit o que han deixat d’interessar-nos. No es tracta d’egoisme, sinó d’obrir-nos al món. Per descomptat que els vincles amb el passat i la fidelitat són dos valors importants, no es tracta de renegar dels nostres amics o de la nostra família, sinó de desfer-nos del que ens reté i poder accedir a la nostra pròpia autonomia. És qüestió de supervivència.

Text extret de la revista psychologies num.40.